Les ciutats són, malgrat tots els seus èxits, entorns durs, despietats. Tot i que ofereixen l’oportunitat de guanyar més diners i aconseguir una millor educació, també poden pervertir la nostra ànima, estressar la nostra ment i omplir de pol·lució els nostres pulmons. Són llocs on posar en pràctica les nostres millors habilitats per a la supervivència i la negociació, bullidors de soroll, contaminació i amuntegament que destrossen els nervis. La vida en un lloc com Dharavi, per exemple. amb el seu laberint de carrerons, la complexitat pura i dura de les activitats i les interaccions humanes, la lluita constant per la supervivència, la aclaparadora concentració de gent, el seu aparent desordre i el seu ordre espontani— és com la vida urbana ha estat al llarg de la història, ja sigui a les laberíntiques ciutats mesopotàmiques, a l’anàrquic urbanisme de l’antiga Atenes, al remenat i la congestió d’una ciutat medieval europea o en un barri marginal de la Xicago del segle XIX. La vida de la ciutat és imparable; les seves energies, el canvi incessant i els milions de inconvenients, tant els grans com els petits, ens porten al límit. Durant tota la història de la humanitat, les ciutats s’han vist com entorns essencialment oposats a la nostra naturalesa, els nostres instints, com a llocs on s’alimenten els vicis, s’incuben malalties i es generen patologies socials. El ressò del mite de Babilònia ressona a través dels segles: per molt sorprenents que siguin, per més èxit que tinguin, les ciutats aixafen l’individu. Per molt persuasives que siguin, les metròpolis estan plenes de monstruositats. Ben Wilson