Tweet

 

Avui comentaré una anècdota molt recent relacionada amb Montserrat Roig i els diferents homenatges i records que  se li dediquen aquests dies i que crec que pot servir per aprofundir en el tema de l’escriptura i els escriptors i de com sovint el personatge-escriptor passa per davant de la mateixa obra literària.

Participo des de fa més de tres anys en unes tertúlies d’història, les del grup 99. Ens reunim cada mes a l’Arxiu Històric de Barcelona, en una sala magnífica que fa que les trobades siguin ja un luxe per aquest  motiu. Les persones que compartim aquesta interessant estona cada primer divendres de mes (i no és una broma) som molt diverses en tots els sentits, cosa que genera en ocasions debats força viscerals ja que els temes d’història sempre són susceptibles de polèmica.

Un dels participants és l’historiador Pau Vinyes, fill d’una germana gran de Montserrat Roig i a qui segurament aquests dies us ensopegareu en alguna ràdio o televisió pel fet que és un tintinaire confès, entregat i gairebé maniàtic, sigui dit això amb tota la meva simpatia per tal dèria, i l’estan sol·licitant força amb motiu de l’actualitat del personatge a causa de la pel·lícula de Spielberg. Vinyes és autor de molts articles, de la biografia de Joaquim Ventalló i de molts altres volums d’història contemporània catalana. Fa poc també va ajudar a organitzar l’homenatge al poeta Salvador Iborra, de qui era amic. Va ser ell qui va suggerir per a la tertúlia d’aquest mes el darrer llibre que es va publicar de Montserrat Roig quan encara vivia, Digues que m’estimes encara que sigui mentida. També ha organitzat un acte sobre l’escriptora, amb altra gent, per al dia 8. Aquí podeu accedir a l’enllaç.

Potser, considerant que es tracta d’unes tertúlies sobre temes històrics, l’elecció no va ser prou adient ja que el llibre, una mica calaix de sastre, recull una sèrie de textos diversos en contingut, alguns d’ells ambigus o una mica incoherents i amb l’únic nexe en comú de reflexionar l’autora en molts d’ells sobre l’ofici d’escriure i la literatura. Jo diria que és una obra força menor de Roig, irregular, tot i que té el valor afegit de ser el darrer llibre que va publicar. De tota manera, és cert també el que en la tertúlia va comentar assenyadament  la professora d’història a la UB, Isabel de Cabo, que el llibre s’havia convertit en un llibre històric pel fet que reflectia les dèries d’un temps i una generació, tot i que havien passat vint anys i això pesava.

A la tertúlia va assistir un fill de l’escriptora a més del seu nebot, cosa que, d’alguna manera, el mateix que quan a una tertúlia literària assisteix l’autor o autora del llibre comentat, no dóna als participants la mateixa llibertat que quan no hi ha ningú directament relacionat amb la creació del volum o amb qui el va escriure. Les experiències personals que he tingut en col·laborar en grups de lectura que havien llegit un volum meu han estat una mica contradictòries. T’agrada escoltar opinions sobre el que has escrit però tems que puguin no ser sinceres del tot i fins i tot que, en cas de no haver agradat el llibre, siguin massa sinceres. Als assistents els diries la mateixa frase que Roig va triar per titular aquest recull i que crec que pertany, amb alguna petita variació, a la pel·lícula Johnny Guitar: digues que t’ha agradat encara que no sigui exactament així.

El cas que a la tertúlia es van manifestar veus devotes, de gent més jove, sobretot noies, a favor del llibre, alguns silencis i també alguns arguments en contra. Crec que parlar d’aquesta mena de llibres és difícil. Què n’hem de prioritzar? El valor literari? De fet, els assistents no eren de la branca de la literatura la majoria, sinó més aviat relacionats amb la història o amb d’altres matèries, fins i tot científiques, com en el cas del mateix fill de l’escriptora. En parlar d’un llibre en concret cal tenir en compte la resta de l’obra d’un autor o autora? El moment històric en el qual va escriure el llibre? Si la intenció d’una lectura d’aquest tipus és la de recordar i fer un petit homenatge a l’escriptora, té sentit endegar sobre un llibre en concret un debat? En tot cas és molt possible que la mateixa escriptora, de no haver mort de forma prematura, hagués considerat en el present aquest un llibre menor, de circumstàncies, i probablement hores d’ara moltes de les seves opinions sobre la literatura, la creació literària i l’ofici d’escriure haurien evolucionat a bastament.

L’amic Víctor Pàmies em comenta, en el post anterior, amb una mica d’ironia, que sempre tinc els mateixos dubtes quan hi ha una convocatòria blogaire. És cert i crec que el motiu és el fet de prioritzar uns personatges en detriment d’altres, cosa que, ens agradi o no, també genera una mena d’escala de valors inconscient pel que fa als cànons vigents. En tot cas, acostumo a participar-hi d’alguna manera, breu o extensa, segons el personatge tingui en el meu imaginari personal un pes específic o no.  Sempre val més sumar que no pas restar.

En el debat també va sorgir el tema del paper de les institucions a l’hora d’aquests tipus d’actes, de l’oblit i de les mancances, sovint més relacionades amb la ignorància o la desídia que no pas amb d’altres factors més perversos. Fa poc, amb motiu de la commemoració dels cinquanta anys de la mort de Sagarra, el seu fill es planyia del mateix al diari. No hi ha una política cultural oficial que tingui en compte els nostres autors i autores desapareguts o en actiu. No hi ha uns criteris clars. Recordeu aquella època en la qual s’anomenava l’escriptor del mes i se’l passejava una mica per centres d’ensenyament? Els primers van tenir un cert ressò, després la cosa es va desinflar, un mes passa molt de pressa i va acabar tot plegat per desaparèixer sense saber ben bé com.

Va sorgir també el tema de les mitificacions i fins i tot com incidia en la nostra valoració de determinats autors, sobretot contemporanis, el seu propi tarannà. Ser d’esquerres cau millor que no pas ser de dretes. Hi ha va haver qui va confessar obertament que va deixar de llegir Vargas Llosa quan aquest va començar a fer la seva deriva ideològica. L’anticatalanisme injust ha estat quelcom que ha acabat amb la devoció vers molts autors en llengua castellana. Jo mateixa vaig tenir durant molt de temps un cert refús per Josep Pla. El que passa és que som tots plegats en algun moment contradictoris. El temps posa les coses a lloc, passa el ribot per aquestes qüestions i de vegades ens demostra que els més coherents i admirats també tenien febleses inconfessables. Els escriptors i escriptores poden decebre fàcilment, ja que en ocasions el que fan no es correspon amb el que han escrit en un moment de generositat literària ni a la seva actuació política real. El temps, també, és un crític literari força acceptable. El gruix de l’obra de Roig encara és molt a prop en el temps i jo crec que, de moment, la brillantor del personatge ha passat per damunt de la valoració del que va fer i escriure realment.

No es pot homenatjar tothom ni sempre, és clar. De vegades els homenatges oficials han estat lamentables i de molt poca volada, fins i tot el cas de pesos pesats com el mateix Verdaguer. Som un país de capelletes culturals i segons qui mana s’homenatja uns o altres.  Per això, com ha passat sempre, ens haurem de continuar refiant de la iniciativa privada i voluntarista i de l’espontaneïtat i el poder de convocatòria de la xarxa. De tota manera no estem tan sobrats de tot com per perdre referències.

M’adono que he estat divagant per qüestions sòcioculturals diverses i que encara he parlat -escrit- molt poc sobre la literatura de Montserrat Roig. En tot cas, encara queden dies…

Júlia Costa